Teresa Marquina
Escriptora
Des de la mesura
A l’obra d’art s’hi arriba a través d’un camí. Un camí que el creador i el receptor han de desbrossar per espessa que sigui la fronda, encara que de vegades ni tan sols veiem la fronda i ens sembli que a l’artista li sorgeix per generació espontània, de forma gratuïta, o com a molt a preu de saldo. Aquest desajust entre l’obra realitzada i el que hi ha al seu darrere, la intenció del creador, generalment s’evidencia en les arts visuals en funció de la seva grandària, a excepció del món de les miniatures –o quasi miniatures– consagrades, que acaparen merescudes cues d’entesos i turistes. Però no és el més freqüent, si més no en la meva experiència personal.
Recordo, de la meva infància, les visites dels diumenges al Museu del Prado, on les sales de Goya, Rubens, Velázquez, etcètera, estaven sempre repletes de públic. A més a més de la força de les seves figures, paisatges i colors, les dimensions d’aquells llenços desbordaven els meus ulls de nena.
—Fixa’t com et mira el cavall —em deia la meva mare davant La rendició de Breda—, et segueix i al final dona la volta i segueix mirant-te com si fos de debò.
Llavors jo desfeia el camí, reprenia les meves passes sense perdre de vista el cavall i comprovava que la meva mare deia la veritat i que aquell cavall era màgic com els camells dels Reis d’Orient o dels seus patges. La cirereta, tanmateix, la posava l’avi ensenyant-nos la Mort de la Mare de Déu, de Mantegna, un dels seus tresors favorits. Ai sí, que bonic, m’imagino que li devia dir, però la veritat és que amb prou feines m’hi fixava perquè en comparació amb els altres em semblava petit, la meva retina copada per aquelles magnituds, vestidures, llums i sobre tot pels ulls del cavall.
Han transcorregut gairebé vuitanta anys. Segueixo evocant aquell cavall que em seguia amb la mirada i ara penso que no era màgia, sinó un ensenyament: ell em volia mostrar el que hi ha al darrere de cada efecte òptic, de cada pinzellada de l’artista i, en definitiva, de cada obra, independentment de les seves mesures reals o imaginades. Tanmateix, i insistint en la meva teoria, passa que com més reduïdes són, més fàcil és que l’obra resultant passi desapercebuda o no suficientment valorada per la majoria de nosaltres, els no entesos o poc bregats en la matèria. I més si es tracta d’un gravat de deu per deu centímetres enganxat a un altre d’idèntiques dimensions. Una diminuta regularitat a la que el profà no està habituat, no la identifica amb allò “trencador” ni tampoc amb allò clàssic: hi ha massa asimetria impostada en el nostre entorn actual, massa intenció de provocar en va, massa parets grans i plenes de buit. Els arbres, tantes vegades, no ens deixen veure el bosc.
D’aquí, per als que glossen el passat, present i futur cultural de Cadaqués, la transcendència de la figura de Pascual Fort, que va crear el primer Mini Print Internacional fa quaranta anys des del seu taller de gravat i anteriorment d’esmalt. És a dir, a partir de l’esforç callat i solitari de l’artesà que sap bé el seu ofici i no en té prou: li cal conèixer el treball dels altres a través de mostres reduïdes, mesurades. I és aquest gest seu desinteressat, de bon creador, el que el fa gran, el fa savi, l’alimenta i confereix a la Galeria segell de permanència, i als participants d’abans i d’ara, que es multipliquen i hi compareixen des de qualsevol part del món, deler de seguir cercant, innovant i traspassant els límits en la seva obra, tan minúscula com infinita. Afany de cerca continuada, per sobre de qualsevol altre afany.
Transcorregut gairebé mig segle, just és que li retem homenatge, així com a Mercè Barberà, alma mater del Mini Print, un projecte que va compartir amb el Pascual des del seu inici i que, en virtut del seu esforç, cura, perseverança i amor, ha sabut defensar fins a fer-ne raó de vida. Gràcies, Mercè, per ensenyar-nos a mirar, a aprendre, a esperar… i a seguir!
Serveixi, com a tribut, un dels meus poemes preferits del meu avi, Eduardo Marquina:
ORACIÓ
Una font amagada
i un caminar amb set
i al final del camí
trobar-la i beure.
No demanaria al Cel
en ma vida un altre bé.
Mes si Déu no pogués
atendre el meu desig,
li diria a Déu: res
et demano que em donis,
a la font renuncio
i al camí també.
Però, fins que em mori,
conserva’m la set.
Mercè Barberà i Rusiñol
Directora del Mini Print Internacional de Cadaqués
Observar les idees, formes i colors que conformen el mosaic de les obres dels artistes participants en l’exposició del Mini Print Internacional de Cadaqués em fa pensar en els diferents tallers d’obra gràfica, tant particulars com col·lectius, de tants països representats. Aquests tallers, motivats pels artistes que ens envien les seves obres, investiguen nous materials, no contaminants, ecològics, anomenats “verds”, per realitzar les diferents tècniques i estudien les possibilitats artístiques que les noves tecnologies posen al seu abast, millorant cada vegada més la qualitat i bellesa dels resultats.
Aquesta idea m’ajuda a donar continuïtat a l’existència del Mini Print Internacional de Cadaqués i a lluitar per la seva permanència en el món de la cultura plàstica. L’exposició recull totes aquestes mostres de modernitat, les ensenya, reconeix el seu valor i les premia.
Les exposicions individuals dels artistes guanyadors de l’anterior convocatòria són un gran al·licient per visitar el Taller Galeria Fort durant l’estiu a Cadaqués. Aquest any hem comptat amb la presència de Marta Balada (Catalunya), Toshiaki Shozu (Japó), Mariela Canchari (França) i Peili Huang (Taiwan). Tot i que l’artista Nadejda Ménier (França) no va assistir a la seva exposició, les seves maneres negres van ser molt apreciades. Lamentablement, l’obra de l’artista cubà Ibrahim Ambar Ricardo no va arribar a les nostres mans, per motius aliens a la seva voluntat.
Els artistes guanyadors que han vingut a Cadaqués han compartit els seus coneixements i les seves tècniques particulars. Els visitants han admirat les seves obres, de gran qualitat artística. Els experts en la matèria han comentat amb ells la seva obra i les tècniques i materials emprats per a la seva realització. Durant la seva estada entre nosaltres han exercit de jurat de la present convocatòria.
Les seves obres s’han exposat també a la galeria Artèria d’Igualada. La voluntat de Lluïsa Avante de recollir aquestes exposicions any rere any es veu ja consolidada. Finalment, una còpia de cada gravat guanyador ha sigut lliurat al Fons Mini Print de la Biblioteca de Catalunya.
L’exposició del Mini Print Internacional de Cadaqués va començar la seva itinerància en el Wingfield Barns de Wingfield (Anglaterra) gràcies a la dedicació d’Ian Chance, que durant tants anys el fa possible. El nostre agraïment per tan continuat esforç.
La Fundació Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar acull amb molt interès el Mini Print Internacional de Cadaqués durant el mes d’octubre, exercint la seva tasca cultural entre els pobles del seu entorn.
Durant els mesos de novembre, desembre i mig gener, el Mini Print Internacional de Cadaqués s’està a la galeria L’etangd’art de Bages (França), bellíssim poble, proper a Narbona, on l’exposició és visitadíssima i molt valorada pel seu interès didàctic.
Aquest hivern hem patit la inesperada i dolorosa pèrdua de la periodista i gran comunicadora Montserrat Minobis. Els seus grans coneixements la van dur a ocupar alts càrrecs de gran responsabilitat. L’estimàvem i l’admiràvem. Va presentar el catàleg del 37è Mini Print Internacional de Cadaqués. Sempre estarà en el nostre record.
Aquest estiu es van fer ressò de les nostres activitats la televisió catalana TV3, que va emetre un petit reportatge, les revistes Bonart, Setmanari de l’Empordà i Hora Nova, així com el Diari de Girona, el Punt Avui i La Vanguardia. Agraïm la seva impagable col·laboració.
L’any que ve el Mini Print Internacional de Cadaqués compleix 40 anys d’existència, gràcies a la col·laboració de tants artistes que ens han fet costat durant aquests anys. Esperem la seva presència de nou i la de tots aquells que pensen que el Mini Print Internacional de Cadaqués mereix continuar.
Amb esperança,