Joaquim Pijoan
Escriptor i pintor
La clau de Cadaqués
El diletant arriba a Cadaqués a mig matí, bufa una tramuntaneta fina d’estiu, i la badia és inundada per un devessall de sol que fereix la mirada. Resseguint les petjades de la memòria camina fins al Llané, saluda Na Lídia, tan ben plantada, i contempla la baluerna de l’església que domina l’acumulació arquitectònica de sempre, n’endevina l’altar barroc, hi posa música de Brahms. Aimez vous Brahms?, però ningú no li respon la pregunta. El diletant és a Cadaqués per resoldre un enigma: el misteri de M., el misteri del Miniprint… Necessita temps. La postal forma part de l’enigma, encara que només sembli un entreteniment. Una taula d’homes del rodal discuteix amb el parlar salat propi de la vila qüestions derivades de l’actualitat política. La parla genuïna el sedueix.
Era massa aviat per dinar, tenia taula reservada a Es Baluard, i l’amic Marcel amb qui havia de compartir l’àpat, una peça clau per resoldre la qüestió, no es presentaria fins a l’hora convinguda: dos quarts de dues. “La roda del temps i la persistència de la memòria”, pensava mentre contemplava la terrassa del Meliton plena de guiris a la recerca del temps perdut. Marcel es presentà puntual com un rellotge tou. L’àpat fou excel·lent, la conversa pausada, la sobretaula dispersa i vaga com pertoca a dos homes posseïts pel mateix encanteri que havien de resoldre aquella mateixa tarda, ja que l’endemà el diletant tenia una cita amb el mariner Luard al Cafè de la Marina del Port de la Selva. La tarda començava a declinar. Havien parlat més d’allò diví que no pas d’allò humà, però el diletant, en acomiadar-se d’en Marcel, tenia una adreça concreta, però lacònica: Hort d’en Sanés 9.
Hi arribà quan el capvespre pentinava amb fils d’or la badia i la vila, la mar i el cel, cap rastre de núvols, quietud extrema. Va travessar una gran portalada blava, d’aquell blau que combina tan bé amb el blanc encalcinat de les cases i que li recordava un viatge a una Ítaca imaginada. Misteri i més misteri, va pensar el diletant quan llegia una inscripció dalt d’una porta de vidre, ja dins del pati interior: Taller Galeria Fort. Una parella d’aspecte nòrdic conversava amb una senyora que un cop quedà lliure i fetes les presentacions, (Mercè Barberà, per servir-vos, el diletant del Guinardó, desvagat i curiós com sempre, va remugar ell), el va convidar a contemplar els miniprints que omplien les parets blanques de la galeria taller, gravats, prints, tots de la mateixa mida, 10×10, que formaven un calidoscopi global, fins a 55 països dels quatre continents, més de 600 artistes. Escrutava amb detall cada peça i el misteri augmentava. Va recordar que algú li havia parlat del Mini Print com si es tractés d’un miracle. Sí, potser era això: un miracle. Tanmateix, el seu relativisme crònic i escèptic, racional, no li permetia de creure en miracles. Només era un diletant, ell, però també era un home del seu temps. Miracle o no, l’enigma persistia des de feia quasi 30 anys, un temps prou dilatat perquè es pogués parlar de treball consolidat, d’obra persistent i continuada, de fe sostinguda, virtuts més aviat escasses en el temps líquid de la nostra postmodernitat. Es fixà en els preus, eren assequibles, i s’emportà com a record un rostre esperitat d’un artista romanès que semblava vagament un De Sucre.
Saludà la galerista i va sortir del recinte. Ella li havia explicat amb detall la història del Miniprint, història que ho feia encara tot més interessant i enigmàtic. I com és que havien passat tants anys sense que el diletant en tingués notícia, d’un fet tan remarcable? La badia nocturna enmig del silenci del cel estrellat, no feia gota de vent, Júpiter regnant majestàtic en la fosca, tot li parlava dels misteris d’aquest món, misteris que li eren motiu de joia i vida. No havia descobert quin era l’enigma del Miniprint, hi ha enigmes que és millor no resoldre, el diletant es donava per vençut, però havia trobat, com qui caça bolets, la clau d’una llarga història de l’art del país. Era la clau de Cadaqués: el Miniprint.
Mercè Barberà i Rusiñol
Directora del Mini Print Internacional de Cadaqués
Les obres que ens han enviat els 661 artistes de 55 països conformen una exposició de gran bellesa, ja que l’absoluta llibertat d’expressió de les seves formes les omple d’autenticitat i l’alt nivell tècnic de la seva realització mereix l’admiració i el respecte de les persones que la visiten, que cada vegada són més nombroses.
Les exposicions individuals dels sis artistes guanyadors de la convocatòria anterior són esperades amb molt interès pel nivell de qualitat de les obres presentades. La presència dels artistes en les seves inauguracions és un gran al·licient per visitar el Mini Print al Taller Galeria Fort de Cadaqués.
Aquest estiu hem sofert la pèrdua de l’artista guanyador Lanfranco Bombelli, anomenat el “galerista de Cadaqués” pel fet de que en la seva galeria Cadaqués I exposaren grans artistes de l’època, com ara Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Max Bill, John Cage, etc. També se l’anomenava “l’arquitecte de Cadaqués” per realitzar algunes de les cases més boniques i elegants amb un estil summament depurat, respectant sempre l’entorn. La seva participació durant vuit anys en el Mini Print amb les seves obres, que traduïen les matemàtiques en formes de gran bellesa plàstica, va culminar formant part dels sis guanyadors del 2007. Sabem que va preparar la seva exposició individual amb moltíssima il·lusió, però no podíem pensar que seria l’última il·lusió de la seva vida. El Mini Print anyorarà la presència de les seves perfectes serigrafies pitagòriques. Personalment he sofert la pèrdua d’un molt bon amic.
Han assistit a les seves exposicions individuals els artistes Míriam Cantera (Espanya), Josip Mijic (Croàcia) i Kiko Ohno (Japó), actuant de jurat del Mini Print 2008. Durant la seva estada ens van transmetre la seva alegria de visitar Cadaqués i el Mini Print. Ens ha sabut molt greu el fet que Leena Kaplas (Finlàndia) no pogués assistir per motius aliens a la seva voluntat, i Yun-Jung Seo (Corea) va haver de cancel·lar el seu viatge a l’últim moment.
El Mini Print comença el seu itinerari els mesos de setembre i octubre a la galeria del centre cultural Farleys Yard Trust, creat per Antony Penrose. Ian Chance, el seu director, durant la seva visita a Cadaqués ens va informar de l’interès que desperta pel seu valor artístic i pedagògic, per la qual cosa sembla que la presència del Mini Print a Farleys tindrà continuïtat.
Durant octubre i mig novembre la Fundació Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar (Barcelona) acull l’exposició del Mini Print, on és molt ben rebuda i permet ser visitada amb facilitat pels barcelonins, donada la seva proximitat i fàcil comunicació.
La galeria l’Etangd’Art de Bages (França), prop de Narbona, exposa el Mini Print durant els mesos de novembre, desembre i mig gener. La mostra és esperada amb expectació gràcies a la professionalitat i simpatia de la directora de la galeria Sophie Cassard.
Tan sols em resta agrair a l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de la Generalitat de Catalunya i al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol els ajuts que any rere any ofereixen al Mini Print. Sense la seva ajuda econòmica el Mini Print Internacional de Cadaqués no podria continuar existint.
Molts artistes ens visiten i ens escriuen cartes entusiastes admirant la continuïtat de la convocatòria, però el mèrit no és només nostre, sinó també de tots els artistes participants que, enviant les seves belles obres, ens animen a seguir endavant. No ens aturem. La convocatòria del 29è Mini Print ja està en marxa!