Patrícia Gabancho
Periodista i escriptora
Una història d’amor
Com molts artistes, Pascual Fort era autodidacte, tot i que amb una sòlida base com a orfebre, un ofici que li va donar gust artístic i coneixença de diversos materials. Finalment, Fort es va decantar per dues activitats combinades: l’artística –a través del gravat i l’esmalt, que va investigar fins a descobrir-hi totes les implicacions– i la de galerista –que el posava en contacte amb noms consagrats de l’art i de la crítica i li permetia alhora obrir portes a aquells que començaven. Un dia es va fer una pregunta: Com puc saber què estan fent aquells artistes que som com jo en altres parts del món? És una bona pregunta. Els camins de l’art es creuen en dimensions que no sabem i arreu hi ha ecos de provatures i descobertes fetes a milers de quilòmetres. I si algú, a l’altra banda del món, està fent el mateix que jo?, es va dir Pascual Fort. I si algú ho està fent molt millor? I si algú ja ha trobat les solucions que jo busco? A preguntes d’artista calen respostes d’artista.
Pascual Fort va decidir que fossin els mateixos creadors els qui li expliquessin les seves investigacions: va convocar el I Mini Print Internacional de Cadaqués, un premi d’abast mundial per a obres de gravat de petit format. Era l’any 1981, Fort i la seva dona havien passat temporades a Nova York, l’home hi havia obtingut algun premi important, tenien contactes i adreces. Semblava impossible crear un premi internacional en una Barcelona encara no globalitzada, encara no olímpica, i en un Cadaqués brillant i solitari; però dit i fet, van començar a arribar els sobres gruixuts amb les minúscules obres impreses, com finestres diminutes obertes sobre universos infinits. Obres lleugeres, que podien viatjar per correu aeri, que no tenien les complicacions burocràtiques d’embalatges o assegurances, que es transportaven amb un gest. Gairebé cinc-centes peces van arribar en la primera convocatòria, i és fàcil imaginar la mirada àvida de Pascual Fort resseguint els camins dels seus col·legues, passant els dits sobre els quadradets màgics llaurats per aquells alquimistes llunyans.
Deu anys després, el 1991, Pascual Fort va morir de sobte, quan els miniprints d’aquell any estaven sent embolicats per anar a una exposició que havia de tenir lloc al Regne Unit. La Mercè Barberà, la seva dona, a qui el món havia caigut a sobre sense avisar, va trucar a l’organitzador de la mostra. Ha passat això, li va dir, què faig? Do it!, va contestar la veu a l’altra banda del telèfon. Do it? Doncs sí, ho farem. Mercè Barberà va tancar els punys. Ho farem, que volia dir ho faré. Un llegat és un compromís. I fins avui, i més enllà. La Mercè estava simplement sent fidel a la seva pròpia vida, als records, a aquesta tasca compartida segon a segon, el marit des de l’art, ella des del suport engrescat i la feina precisa. És una dona menuda i dolça, d’ulls molt vius.
El Mini Print Internacional de Cadaqués és, doncs, una història d’amor. D’amor i d’èxit. En aquesta edició hi han participat 740 artistes de 56 països. Es diu aviat. Artistes obligats a compactar la visió del món, la inquietud, la divagació, en un espai quadrat de 10 x 10 centímetres. Fa l’efecte que, com a espectadors, ens aboquem a la mostra d’un teixit complex posat sota el microscopi, perquè aquestes petites imatges ens donen emoció, sensacions i reflexió, però som nosaltres qui hem de construir el món que contenen a partir d’aquest fragment que se’ns ensenya. Em miro els sis gravats guanyadors d’aquesta convocatòria i hi veig intencions molt diverses: la textura orgànica dels camps d’Hortensia Pérez Cuenca; la serenitat després de l’angoixa, o abans que hi arribi, de la japonesa Yasuko Tachi, i per què m’ha fet pensar en l’angoixa si és una imatge plena de llum? Però si segueixo jugant i mirant, hi trobo el temps aturat, i doncs etern, en els penya-segats desafiants, tan serens, de l’irlandès Aidan Flanagan, i descobreixo que el gravat més realista acaba sent metafísic. I què dir del misteri que guarda el bloc de la Irene Podgornik? O aquesta declaració d’autoritat –és autoritat, o és simplement un retall urbà?– que s’escampa per sota de l’estampat de Rosemary Mortimer, que de sobte em sembla una crítica al món actual? I el bosc recremat de Tanya Yordanova, ho és de veritat?
És impossible engrapar el que conté una imatge, i el Mini Print les multiplica fins al miler, o gairebé, en cada nova convocatòria. El concurs està sòlidament consagrat a nivell internacional, és un referent, té regles precises, els mateixos guanyadors d’un any són els jurats de l’any següent. Un cicle perfecte que es perpetua, com la roda del món de les cartes del tarot mil·lenari. Hi ha una tasca com d’abelles laborioses darrera d’aquest concurs que té la seu a Cadaqués: una tasca feta en família, per poques mans.
Trenta-tres anys després de la primera il·luminació de Pascual Fort, Mercè Barberà és dipositària d’una col·lecció que engloba el millor gravat internacional: la de les peces guanyadores de cada una de les convocatòries. Una col·lecció que, per cert, haurien de mirar amb atenció les nostres institucions, perquè aquest esforç de dècades és ja patrimoni intangible del país. Caldria, per tant, oficialitzar aquesta pertinença donant a les obres un repòs i un àmbit d’exposició permanent. Que així sigui.
Mercè Barberà i Rusiñol
Directora del Mini Print Internacional de Cadaqués
La tasca principal que des dels seus inicis va impulsar la creació del Mini Print Internacional de Cadaqués va ser la de fomentar i difondre el coneixement de l’obra gràfica en totes les seves facetes, tant tècniques com creatives. Tot i ser una disciplina artística ancestral practicada per grans artistes de tots els temps, sembla estar relegada a un segon pla sense rebre el reconeixement merescut. Lluitar per la seva supervivència ha de ser el nostre afany, i m’alegra poder dir que el nombre de col·leccionistes i visitants que admiren l’exposició augmenta en progressió geomètrica.
Des de finals de juny i durant els mesos de juliol, agost i setembre, en el Taller Galeria Fort de Cadaqués l’exposició ha rebut visitants dels cinc continents. Aquest fet ens reconforta i emociona, sense oblidar mai que l’èxit es deu en primer lloc a la qualitat de les obres exposades.
Aquest estiu, motivats per les seves exposicions individuals, ens han visitat Paolo Pestelli (Itàlia), Beverly Ashcraft-Johnson (Estats Units), Tomoko Ogoshi (Japó) i Daniel Zerbst, que viu i té l’estudi a Cadaqués, executant la difícil tasca d’exercir de jurat de la present edició. Amb tots ells hem passat moments molt agradables i comunicatius. Lamentem l’absència de Darko Dugandzić i de Martha Theresa Kerschhofer, a qui va ser impossible viatjar a Cadaqués. Les seves interesants exposicions han aconseguit atreure una munió de visitants i han merescut l’atenció de la premsa local.
Paral·lela a Cadaqués, l’exposició del Mini Print es va celebrar a Wingfield Barns (Regne Unit). La continuïtat de la seva presència en aquest centre cultural durant tants anys mereix un reconeixement a l’artífex que ho fa possible amb tant èxit: Ian Chance.
La Fundació Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar (Catalunya) va presentar el Mini Print durant el mes d’octubre i meitat de novembre. La proximitat de Barcelona i dels diversos pobles veïns que envolten aquest acollidor poble del Maresme fa possible la visita d’un nombrós públic. Agraïm al seu alcalde Xavier Amor el seu interès per la permanència de l’exposició.
La galeria L’Etangd’Art de Bages (França) va aplegar l’exposició des de mitjans de novembre fins a mitjans de gener. El fet de poder visitar la galeria durant les festes de Nadal permet la presència d’artistes participants, col·leccionistes i fans del Mini Print, que són rebuts per la Sophie Cassard amb la seva extraordinària simpatia i do de gents.
La convocatòria del Mini Print segueix plena de vida i il·lusió després de tants anys d’existència. La participació dels artistes fidels, els esporàdics i els que presenten per primera vegada les seves obres ens demostra que els nostres esforços no són en va i que, gràcies a les seves interessants i creatives obres, les futures convocatòries seguiran existint.
Estic segura i aquest és el meu desig més gran. Gràcies!