ARXIU / 2013 / Textos

Eudald Camps
Crític d’art

Menú degustació

Un dels grans descobriments de la cuina contemporània –aquesta cuina que, sense ser art, comparteix amb ell nombroses preocupacions– és el «menú degustació». Es tracta, com tothom sap, d’un catàleg de possibilitats culinàries desplegat en el temps que acaba convertint el comensal en una mena de jutge gastronòmic o, en menor mesura, en un diletant de luxe capaç de polemitzar sobre cuina equipat, només, amb la ingent quantitat d’informació sensorial –pura quimera– que ha rebut via «degustació». La fórmula, adoptada per disciplines que, metàfores a banda, ben poca cosa tenen a veure amb la restauració, com ara la filosofia (Manuel Cruz) o el cinema (Roger Gual), deu el seu èxit, com a mínim, a dues raons. La primera és «sinòptica»: avui, víctimes com som de la immediatesa –o de la tirania de la velocitat–, qualsevol cosa que ens ofereixi la possibilitat de transitar per un enorme paisatge d’un sol cop, sense necessitat d’haver-nos d’aixecar de taula, ens resulta fascinant. Aquesta és una de les principals característiques de la nostra època: «El temps real preval sobre l’espai real i la geosfera –ens diu Paul Virilio–; la supremacia del temps real, la immediatesa, sobre espai i superfície és un fet consumat i té un valor inaugural (anuncia una nova època)». Ens hi podem resistir, però com ens recorda Giorgio Agamben: «Una persona intel·ligent pot odiar el seu temps, però sigui com sigui sap que hi pertany irrevocablement, sap que no pot defugir-lo». En aquest sentit, la segona raó de l’èxit de la fórmula «degustació» és econòmica: l’hipotètic comensal necessita «invertir» pocs recursos –en forma de temps, però també materials– per tal d’accedir a l’estatus de «connoisseur». N’hi ha prou havent anat una vegada al Bulli o al Celler de Can Roca per accedir a un club selecte d’entesos en gastronomia que, de fet, podrien passar la resta de les seves vides menjant productes enllaunats.

Amb tot, el «menú degustació» té un antecessor il·lustre que perdura, justament, gràcies al fet de no ser comestible. Ens referim a aquella història de l’art escrita en minúscules que, en gran mesura, és la història del gravat. Pensar una possible genealogia de la reproduïbilitat és pensar una forma d’aproximar-nos a la dimensió més democràtica del consum d’imatges. Allò que es «perd» resta a bastament compensat per allò que es «guanya». Qui millor ha explicat aquesta paradoxa segueix essent Walter Benjamin, autor d’un opuscle fonamental (L’obra d’art en l’època de la seva reproduïbilitat tècnica, 1936) que posa èmfasi en aquesta possible lectura fins al punt que caracteritza l’art del present, justament, pel seu caràcter de còpia que ha perdut aquella aura irrepetible: «Tanmateix –escriu Benjamin–, en la més acabada reproducció, hi manca encara una cosa: l’ací i l’ara de l’obra d’art – la seva existència única en el lloc on es troba. En aquesta existència única, i no en res d’altre, s’esdevé la història, a la qual, al llarg de la seva subsistència, l’obra d’art ha estat sotmesa. Hi compten tant els canvis que ha anat sofrint en la seva estructura física, com els canvis de posseïdor que li han anat sobrevenint». A pesar d’això, Benjamin no deixa de notar que, malgrat no existeixi la «còpia perfecta», hom no pot sostreure’s d’un fet indissociable de la lògica –econòmica– de l’art i del nostre consum de les imatges: «L’obra d’art ha estat sempre fonamentalment reproduïble. Allò que els homes havien fet, això podia ésser sempre imitat pels homes. Una tal imitació ha estat practicada, com a exercici, pels alumnes de les acadèmies de belles arts; com a divulgació de les obres, pels mestres; i per uns tercers, en fi, afanyosos de guany. Enfront d’ells, la reproducció tècnica de l’obra d’art és una cosa nova que, intermitent en la història, per brostades, lluny les unes de les altres, però amb un creixement d’intensitat, arriba a la seva maduresa».

Una maduresa, sempre provisional, feta d’acumulació d’experiències singulars: d’ençà d’aquell llunyà segle XV que va veure com l’aparició de la impremta reclamava un nou tipus d’imatges, la història de l’art és en gran mesura la història dels procediments gràfics. Per això el «menú degustació» que ofereix el Mini Print, any rere any i amb una constància encomiable, és «Internacional» en el sentit més precís del terme: la seva funció és vindicar la pervivència d’aquell moment fundacional, quan les obres d’art van ser alliberades del monopoli de les elits dominants i ofertes de manera democràtica a un públic majoritari que, d’aleshores ençà, n’és l’únic i legítim propietari.


Mercè Barberà i Rusiñol
Directora del Mini Print Internacional de Cadaqués

Durant l’any 2013, el Mini Print Internacional de Cadaqués ha celebrat la seva 33a edició. Trenta-tres anys durant els quals artistes de tot el món ens han enviat les seves belles obres, fent possible que l’exposició perduri fins als nostres dies.

Afrontem ara temps difícils de crisi econòmica, d’inquietuds morals i de pensament, d’actituds violentes i de domini de revolucions penoses i cruentes que han sotmès a països altres vegades representats a l’exposició.

Malgrat tantes dificultats, el Mini Print segueix existint sense haver vist minvada la qualitat artística i tècnica dels artistes participants. És un clar exponent de que a l’art no l’atura res ni ningú – i és una sort! ja que ajuda a fer més habitable el nostre món.

L’exposició, durant la seva estada al Taller Galeria Fort de Cadaqués en els mesos de juliol, agost i setembre, va ser molt visitada. La tendència ens indica que cada any més artistes participants de tot el món s’animen a viatjar a Cadaqués per veure les obres exposades i contribuir amb la seva presència a dotar-la de vivacitat.

Les exposicions individuals dels artistes guanyadors del 32è Mini Print van ser a la vegada un èxit i una festa. Van assistir a les seves respectives inauguracions i van exercir de jurat del 33è Mini Print: Prue Mac Dougall, de Nova Zelanda; Montserrat Ansótegui, d’Espanya; Jinan Kobayashi, del Japó; Patricia Niemira, de França; Maria Heed, de Suècia; i Nanna Sjöström, de les Illes Åland. La seva presència entre nosaltres ens va omplir d’interès, simpatia i comunicació, que sempre recordarem.

Al mateix temps que a Cadaqués, l’exposició del Mini Print es va celebrar a Wingfield Barns (Anglaterra). Ian Chance, el seu promotor i artífex de la mostra a Anglaterra, fa possible la seva continuïtat aconseguint un gran èxit pel que fa al nombre de visitants, gràcies a la col·laboració dels mitjans de comunicació.

Durant el mes d’octubre i meitat novembre el Mini Print es va exposar a la Fundació Tharrats d’Art Gràfic de Pineda de Mar. L’exposició la va presentar l’alcalde de Pineda, el Sr. Xavier Amor, a qui agraïm la seva presència i l’interès que va demostrar amb les seves amables paraules de seguir acollint l’exposició en el seu bell i confortable poble.

Sophie Cassard, vinculada a Cadaqués des de fa molts anys, exposa el Mini Print a la seva galeria l’Etangd’Art de Bages (França) durant els mesos de novembre, desembre i gener. El seu entusiasme mobilitza l’assistència de públic de tot el sud de França junt amb molts artistes participants de tota Europa… i més enllà!

Vull fer constar la importància de les noves tecnologies en la difusió i coneixement del Mini Print a través del món. Tenim multitud d’amics i seguidors que ens animen, a qui vull enviar el més cordial agraïment pel fet de que l’art és comunicació, i les seves opinions, entusiasme i adhesió al Mini Print ens ajuden a seguir endavant, tot i les dificultats.

Sempre faig constar el reconeixement que sento pels artistes participants. Els admiro moltíssim i desperten tota la meva simpatia. Ells són l’ànima del Mini Print.

Fins a la pròxima edició!