FUNDADOR

PARAULES EN MEMÒRIA DE PASCUAL FORT (1927-1991)

Pascual Fort, 1989

Pascual Fort, 1989

Hi ha persones de les quals, quan ja no són entre nosaltres, no es pot parlar sense emoció. De vegades pensem que això és freqüent, però no és veritat. Pascual Fort era d’aquells que reunia qualitats que el feien entranyable i digne d’afecte i admiració.

Dir que va ser un home bo pot semblar un tòpic, però tampoc no és cert. De gent bona n’hi ha, potser més de la que creiem en moments de pessimisme –o de realisme, vés a saber– però que sàpiguen exercir la seva bonhomia en potència i que generin al seu entorn un cercle d’equilibri en el qual et trobis en una mena de centre del món realment visible, d’aquests, no n’hi ha gaires. I Pascual Fort n’era un, de manera especial.

Hi ha una qualitat necessària perquè es pugui parlar, amb rigor, d’ésser humà i que en ell destacava: la curiositat. A la seva manera tranquil·la, amb un ritme que molts voldrien arribar a assolir, mantenia la seva sensibilitat tothora alerta, disposat a descobrir i a descobrir-nos allò en el que mai no s’havia fixat ningú fins aquell moment. Això es reflectia en la seva actitud vital i en la seva obra.

Estem en un espai dedicat al gravat que li deu molt a aquest artista. En primer lloc la seva pròpia obra, tan sensible, fruit d’una constant investigació. I també a la seva promoció, que no naixia d’un interès material, n’estic segur, sinó d’un impuls. Ell treballava, gravava o organitzava coses d’acord amb una força interior a la qual responia. Simplement, ho feia. I d’una manera natural, senzilla, com si no fes res. És molt fàcil de dir, però empreses com el Mini Print, a la qual va dedicar tant de temps i esforç, o la Biennal de Copy Art, ens indiquen que era un home ric d’idees, que sabia trobar, en el món tan confús que ens envolta, escletxes, punts de vista inèdits.

El món no està acabat de fer. Els savis antics i els científics actuals, amb una mica de retard, pensen que la realitat és fluïda i que el món s’està creant davant dels nostres ulls. Per això és necessari tenir-los ben oberts i actuant. Perquè no es tracta només de veure, sinó que sabent veure i actuant en conseqüència, estem ja creant el món. Pascual Fort, quan realitzava els seus esmalts i els seus gravats, creava art i contribuïa a crear el món, i ho feia també quan s’adonava de les nostres possibilitats d’una tècnica que no semblava, en principi, ésser susceptible a l’art, i oferia a l’art un nou àmbit. A propòsit d’això recordo la il·lusió amb què em parlava últimament dels gravats que realitzava a partir de les trapes dels carrers de Cadaqués, i recordo també la gran qualitat i bellesa dels seus gravats, de gran format, que va exposar a Barcelona.

Veient-lo tan tranquil, amb la manera distanciada, com de tornada de moltes coses, i alhora apassionada, amb què parlava i realitzava els seus treballs, no era fàcil d’imaginar que la seva activitat fos tan intensa i diversa. No reclamava per a ell cap reconeixement: quan ho feia era per a activitats que tenien una projecció col·lectiva.

Repassant ara el seu currículum descobreixes coses o en recordes d’altres que no tenies presents i que completen i engrandeixen la seva personalitat: Que fins al 1965 va fer, per exemple, 25 exposicions a Espanya (entre elles, a les galeries Metrás, Belarte, de Barcelona, i Nebli de Madrid). Recordant-lo, a Barcelona o a Cadaqués, com a personatge inseparable d’aquests dos paisatges, oblides, igualment, que va passar dos anys a Nova York, on va ser premiat pel Museu de Brooklyn i becat per l’Institut of International Education perquè viatgés per aquell gran país. I que, incansable com era, arribés a obrir una galeria d’art a la mateixa ciutat de Nova York.

Jo el vaig conèixer a Tarragona quan, al seu retorn, havia obert una galeria en aquesta ciutat. Després vindria l’obertura dels tallers de gravat i galeries a Barcelona i Cadaqués, i tota una sèrie d’activitats, mostra de la seva capacitat de treball i de la seva gran creativitat. Crec que convé remarcar que, en el Mini Print, han arribat a participar-hi més de 8.000 artistes de tot el món, molts d’ells de renom.

Tota aquesta entrega als altres, com a resposta a un impuls, que tenia la seva correspondència en l’amistat, no ens ha de fer oblidar la seva vàlua com a artista. Són dues les vessants, en aquest sentit: l’esmalt, que el va fer mereixedor del primer premi de la III Biennal de l’Esmalt de Llemotges –el concurs més important del món en aquest art– i el gravat. I els fruits d’aquestes dues activitats artístiques els va presentar en nombroses exposicions a Espanya, França i Alemanya, principalment. En ambdues activitats va deixar mostra de la creativitat, que és inseparable de l’art, i d’una d’aquelles qualitats que citava al començament, característica de l’home veritablement viu: la curiositat. Unia la investigació dels materials i les tècniques a una invenció de formes i a una fina sensibilitat. Tot anava guiat per una de les coses que remarcava Juan Eduardo Cirlot en un comentari que va fer de l’obra d’en Pascual, segons la qual en ella es produïa una unió –el poeta i crític la qualificava de “matrimoni místic”– entre les possibilitats de la tècnica i les exigències d’una imaginació sempre llençada fora de si mateixa, a la recerca de la “imatge ignota” que justifica l’art contemporani.

Ara que el recordem aquí, quan sembla tan estrany que no sigui amb nosaltres, cal que el vegem com realment era, tot complet: tan complex i ric en realitzacions, tan interessant i digne de ser estimat com a ésser humà, tan bon artista com personatge insubstituïble. Gràcies, doncs, a en Pascual, i gràcies a tots vosaltres.

J. Corredor-Matheos
Crític d’Art
1992

"Home" 50 x 66 cm

“Home” 1980
Aiguafort – Aiguatinta
50 x 66 cm

Pascual Fort